Volem ajudar-vos a fer una compra fresca saludable i que s’adapti al màxim a les restriccions de moviment d’aquests dies tan complicats. Per això us proposem productes que, per la durabilitat, la versatilitat i la temporalitat, poden facilitar-vos una mica la vida, tant si sou uns cracs dels fogons com si no.

Avui us proposem el llamàntol, crustaci de 10 potes que viu en fons de roca i sorra, entre els 2 i 50 metres de profunditat, a l’Atlàntic entre Noruega i el Marroc, i també a zones de la Mediterrània i la Mar Negra. De vida nocturna, caràcter solitari i agressiu, la seva alimentació està formada per calamars, sípies i pops, a més de petits mol·luscos i peixos, que col·laboren a donar-li el seu extraordinari gust. N’hi ha de dos tipus, l’europeu i l’americà o canadenc. El primer és de color negre blavós amb taques clares, menys robust, amb les pinzes una mica més petites i una carn de més qualitat que el segon. Al mercat normalment el trobem viu, però també es pot comprar cuit i congelat.

De carn blanca, saborosa i consistent, gairebé tot s’aprofita, sobretot a la zona del tòrax, amb una textura cremosa anomenada corall. La seva closca, com la de tots els crustacis, està feta de quitina i a mesura que van creixent l’ha d’anar renovant. Ho fa formant una cutícula nova i flexible sota la closca, i quan se’n separa, acumula aigua al cos per ajudar a fer-la més gran. A mesura que la cutícula es va convertint en closca, el múscul va substituint l’aigua. Aquest procés fa que la carn dels crustacis tingui una qualitat variable: si l’animal està en creixement, té la carn densa i abundant; si està a prop de fer el canvi de closca, té menys massa muscular i si està amb la cutícula, pot tenir la mateixa quantitat d’aigua que de múscul. Aquest és el motiu que els crustacis s’hagin de consumir en temporada, que depèn de l’espècie i del lloc on viu.

A nivell nutricional, aquest marisc ric en proteïnes d’alt valor biològic, conté iode, fósfor, seleni, zinc, sodi i vitamina E, entre altres nutrients. Tot i això, el seu alt contingut de colesterol ens l’ha de fer menjar amb mesura. A l’hora de comprar-lo, triarem la femella abans que el mascle, ja que és més carnosa i té més bon gust. La manera de diferenciar mascle i femella és fixar-se en les potes: la femella en té un parell de petites i atrofiades just al principi de l’abdomen. El seu gust final dependrà de la cocció, que anirà en funció de la seva mida. Així dons, una peça de 500 g necessita 10 minuts de cocció mentre que una de 2 quilos, 25 minuts.

Quan el comprem, ens assegurarem que és viu i rebutjarem els moribunds perquè no tenen prou frescor –sabrem que es mora si quan l’alcem li cau la cua, encara que mogui les potes- i ens assegurarem que la pell sigui dura, perquè voldrà dir que ja ha crescut i que al seu cos hi ha massa muscular i no aigua.

Es pot menjar sol o formant part d’altres elaboracions com arrossos, guisats o ‘salpicons’. Si el cuinem, ho farem sempre amb la closca, ja que quedarà més saborós en evitar que s’escapin els gustos i aromes al líquid de cocció. Ho farem, a més, amb l’animal viu o just acabat de sacrificar –si us fa angúnia, poseu-lo una estona abans al congelador-, lligat, i procurant que no perdi sucs per una pota trencada o que li falta (si és el cas, segelleu el ‘forat’ amb molla de pa abans de coure’l).