Utilitzem galetes pròpies i de tercers per oferir els nostres serveis i recollir dades estadístiques. Continuar navegant implica la seva acceptació. Més informació Acceptar

Entrevistes

La simpatia que em té la gent no té preu

Joan Bayen
Bar Pinotxo

Com va començar el Pinotxo?

Era un quiosc d’un número i el portava la mare, que va ser una pionera en ser la primera a fer menjar cuinat, perquè abans només se servien cafès i esmorzars. Primer no tenia nom i es va dir Pinotxo per un gosset que teníem i que se’n deia per la pel·lícula de Disney. Amb els anys, vam anar ampliant el local i la carta, tot afegint als de la mare plats nous com els xipirons amb mongetes de Santa Pau o els cigrons amb botifarró. Però en aquest temps, la gastronomia ha anat canviant i ara és molt sofisticada. A vegades costa trobar un restaurant que faci plats clàssics, la cuina de tota la vida i molts dels nostres clients venen buscant just això.

Ha canviat el mercat en aquests anys?

Sí i en algunes coses per mal. La gent ja no és tan simpàtica i agradable com abans. Des de darrere la barra veus com es va perdent la connexió amb els clients, però també entre ells. Abans, dos desconeguts que seien junts es posaven a parlar amb qualsevol excusa, com ara sobre el plat que menjaven. Ara la gent va més a la seva.

Hi hauràs passat bons i mals moments...

Com a tot arreu. Sempre hi ha disgustos. A vegades m’he enfadat tant que he pensat ‘plego’, però llavors ve algú i em dóna simpatia i se m’oblida en un minut. El millor de tot és com em tracta la gent, la simpatia i l’afecte que em tenen. No té preu.

Hi has conegut molta gent. De qui tens més bon record?

Tots els populars que venen a Barcelona em venen a veure. Com que jo m’hi entrego, ells també ho fan amb mi i hi ha molta sintonia. Ara, el millor record és de quan va venir la Jacqueline Bisset. Era tan guapa. I molt senzilla i agradable.

Perquè obres tan d’hora?

És una rutina que em fa sentir bé. Em llevo per ser al mercat quan obre, a les cinc, trec les taules, ho preparo tot, i a dos quarts de sis pujo la persiana i començo amb els venedors del mercat. Esmorzar i fer-la petar una mica és començar bé el dia.

Encara parles amb la cafetera?

I tant! Va la mar de bé per desfogar-me i no em porta la contrària. És difícil treballar de cara al públic. I la gent d’avui és diferent de la d’abans, té menys educació. Sembla que dir ‘Bon dia’ els costi molt. I és llàstima, perquè es va més lluny sent amable.

I quan no ets al mercat, què fas?

Surto a córrer. Bé, ara camino entre una hora i mitja i dues hores, que estic operat dels dos malucs. Però he fet les primeres 15 maratons de Barcelona i una de Nova York i abans feia unes 5 o 6 mitges maratons a l’any.

Si no haguessis estat en ‘Juanito’ del Pinotxo, què t’hauria agradat ser?

Suposo que hauria acabat de paleta, com el pare, a qui ajudava fent de manobre. Però és una feina massa individual, massa solitària per al meu gust, que m’agrada l’escalf de la gent. I per això sóc aquí.

Què és la Boqueria per a tu?

És un mercat dels més reconeguts del món. Per a mi sempre està per sobre de tots els altres.

I què li desitjaràs quan bufem les espelmes?

Que continuï mínim 180 anys més.