A l’àpat de Nadal de les cases barcelonines hi regnava l’escudella, feta obligatòriament amb pasta ben grossa i gruixuda com ara galets, tòts o macarrons de frare, de canonge o de dit gegant. Es feia amb ‘l’olla de les quatre ordres mendicants’ o de les quatre carns, perquè havia de portar porc, bou, gallina i moltó, com a símbol de sant Antoni (porc), sant Lluc (bou), sant Pere (gallina) i sant Joan (moltó), sants que els barcelonins del XIX creien que protegien la diada i els qui menjaven olla de Nadal. Una olla que només es veia tres cops l’any: per Nadal, pel sopar de dimecres de Carnestoltes i pel dia del sant del cap de casa, sent-ne la més grassa i abundant la nadalenca. Seguien la carn d’olla, els menuts del pollastre, en suc o en salsa i el gall o una altra au, que la mestressa de casa obria i en buidava el farciment -format per salsitxes, pinyons, peres, botifarra, llom de porc i altres elements- i el cap de casa tallava i repartia.

Com tot en aquest món, hi havia barcelonins, pocs però n’hi havia, que en lloc d’escudella menjaven sopa amb mandonguilles. En el que coincidien tots era en acabar l’àpat amb neules i torrons, menges d’origen medieval que es va recuperar arran del concurs convocat pel gremi de pastissers i confiters el 1703, que van guanyar Pere Torró, amb un dolç semblant a una pedra de granit fet amb mel, avellanes i pinyons, i Pere Xercavins, amb una espècie d’hòstia grossa, farcida i cargolada com un pergamí enrotllat. Uns torrons que era típic anar a comprar el mateix matí de Nadal, a la fira de la Rambla, després d’haver-se llevat tard –menys les dones que havien de feinejar a la cuina per al dinar de Nadal- i sortir de casa sense esmorzar o, com a molt, prenent una xocolata, que rentava els budells i feia venir gana en lloc de fer-la passar, segons la dita popular.

Cap a la una, tothom anava cap a casa ja que a les dues els senyors acostumaven a entaular-se –els treballadors ho feien a les dotze i la gent de classe mitjana a la una- en una taula on només hi havia persones de la família i un pobre de la Casa de la Caritat o un expòsit de l’Hospital, que col·locaven en un lloc preferent i era servit pel cap o la mestressa de casa. Les cases que tenien algun familiar absent li reservaven igualment un lloc a taula i li guardaven una porció de l’àpat durant uns dies.

La nit de Nadal

La tarda del dia abans, el 24, s’acabaven totes les fires que havien començat per Sant Tomàs i només quedaven oberts els mercats del Born i la Boqueria i els establerts a la Plaça Nova, la del Pedró i la de Sant Agustí, que seguien venent fins a mitjanit i ja no tornaven a obrir fins Sant Esteve. D’acord amb Joan Amades, les venedores s’empolainaven, pentinaven, vestien i enjoiaven tant com podien i es va convertir en un costum que els homes, joves i no tant joves, anessin a passejar pels mercats per admirar-les, d’on va sortir que els marits acompanyessin les dones al mercat aquesta nit.

Les cases que feien pessebre organitzaven un ball amb una petita cobla de ceguets. A les 12, la mestressa anunciava que Jesús havia nascut i encenia el pessebre, que tothom admirava abans de tornar a ballar, jugar, cantar nadales i recitar romanços mentre esperaven que toquessin les tres, hora d’anar tots en comitiva a la missa del gall, menys les mestresses, que es quedaven a casa enfeinades amb el dinar de l’endemà.

Sortint de missa, continuava amb la gresca i tocava anar a la fleca a comprar el pa per a l’endemà, moment en què el forner regalava coca ensucrada com a present nadalenc als clients. Després, de tornada a casa, es feia el tast del gall, ja mig rostit o cuit a l’as amb una mica a cadascú per donar-ne l’opinió i remullar-ho tot amb una mica de vi dolç abans d’anar a dormir.

Les altres festes nadalenques

L’àpat de Sant Esteve girava al voltant de l’arròs de la catedral, un plat que aprofitava les restes del rostit del dia abans. Es dinava tard, després d’haver anat a prendre el sol tot passejant per la muralla, i la major part del dinar eren sobres del de Nadal en unes taules que, a diferència del 25, s’omplien no només amb família sinó també amics i veïns. Els barcelonins, que aquest dia es llevaven tard i no esmorzaven, passaven la tarda a casa, fent tertúlia, jocs o conversa i cap al tard sortien a estirar les cames o al ball més concorregut de la temporada: el de la patacada.

Després dels tecs nadalencs, el dia 27 la majoria menjava sopes de farigola o poniol, bledes i ‘cegues amb casaca’ (arengades arrebossades) i s’anava preparant per als àpats de Cap d’any, no tant abundants com els de Nadal, però on no faltaven les llaminadures, fruita seca i castanyes que llançaven la nit del dia 31 les carasses de sota els orgues de la catedral i Santa Maria del Mar, parròquia que celebrava la seva festa el dia 1 regalant tortells a les autoritats i els parroquians de la qual tenien per costum menjar un plat típic de fideus amb canyella i sucre.

Fruita seca, coca i neules eren les postres obligades del dia de Cap d’any, en taules familiars plenes a vessar. També es menjava coca per Reis, dia que la gent benestant repetia pollastre, com per Nadal o Cap d’Any, les tres ‘festes de pollastre o de gall’, mentre que els feligresos del Pi celebraven la festa de la seva parròquia menjant sèmola. Tant els uns com els altres anaven després a l’adoració dels Reis, orgatnizada per les diverses parròquies, però com que no tots els membres de la família hi podien anar, va aparèixer el costum de nomenar un rei que la representés. Per això, quan pastaven la coca que es menjarien de postres hi posaven una fava seca, de manera que qui se la trobava era escollit rei i anava a l’església a adorar el nen Jesús en nom de la família.