El 19 de març del 1840 es va posar la primera pedra del mercat en un acte oficial en què es va soterrar un cilindre de plom amb monedes, un exemplar de la Constitució i un pergamí en el qual l’alcalde, Josep Maria de Gispert, hi declarava la decisió de construir una plaça de mercat. Però què van fer els barcelonins aquell dia de sant Josep després d’anar a badar a la cerimònia institucional?

Tot i que aquest sant havia estat semioblidat per l’Església occidental fins al segle XIII i no va ser una data festiva al calendari fins al 1890, quan ho va decretar el papa Lleó XIII, el nom de Josep/Josepa era molt popular a casa nostra. I si un dels dies que els barcelonins trencaven la monotonia de la cuina diària era el del sant del cap de família o la seva dona, tot fa pensar que molts van anar a fer un bon àpat.

Era el dia que els homes estrenaven pantalons i les dones mirinyacs i faldilles, que els pelegrins que anaven a Roma començaven el seu viatge i, si queia en dimecres, una bona ocasió per casar-se i tenir un matrimoni afortunat. També era un dels dies en què es podia trencar el rigor quaresmal i un dels plats típics era la pastisseria casolana a base de llet, en especial matons i crema.

Costums gastronòmics especials

D’acord amb Joan Amades, la festa de sant Josep tenia uns costums gastronòmics especials: per a esmorzar la gent ja no sucava ‘mitges cuernes’ (un pastís fullat en forma de mitja lluna) a la xocolata i les canviava per secalls, ensaimades o melindros. El dinar es feia a tres quarts d’una, puntual, a base d’una bona olla de les ‘quatre ordres mendicants’ - carn de vedella, de moltó, de porc i de gallina-, i una bona pilota. La col i patata es canviaven per cigrons i api i a la sopa era obligatori posar-hi macarrons. Després venia el pollastre amb salsa. També menjaven olives i anxoves abans del ‘tercer plat’, amb llom o botifarra fregits i torrades. Per a les postres, les taronges i fruits secs, propis dels altres dies, deixaven pas al mató, que s’anomenava de Sant Josep i es guarnia amb flors de paper. Les copes s’omplien de vi bo de la Costa amb preferència pel de Calella, i els homes remataven l’àpat amb un cafè del qual estaven excloses les dones.

Fet l’àpat principal del dia, la gent es reunia en tertúlies on es podien ballar contradanses, sempre que fossin tocades al piano ja que qualsevol altra música hauria estat pecat, i feien petites funcions del típic teatre casolà de Quaresma, amb ninots que representaven obres com El patriarca José o el Rendetor del desierto, o ombres xineses (El domador de fieras). També hi havia gent que, un cop acabat el dinar, anava fins a Sarrià a prendre el sol i berenar a ca la Serafina, un berenador situat a tocar del convent amb fama de fer els millors matons, elaborats seguint la recepta d’Antònia Carrió, monja del monestir de Pedralbes de principis del segle XIX.

Pinyates farcides de dolços

Cap al 1845 per sant Josep es van començar a celebrar uns balls de disfresses, anomenats ‘pinyata’ perquè tenien un d’aquests elements penjats i farcits de coloms o caramels i dolços que els participants recollien, un cop s’obria el resort a base d’estirar les cintes que en penjaven fins que en trobaven la bona, i repartien a les seves companyes de dansa. Hi havia una altra versió en què la pinyata era una olla i els balladors l’havien de trencar a cops de bastó i els ulls tapats.

I si amb tot això encara no n’hi havia prou, sempre podien anar a la celebració religiosa del gremi de fusters, que el tenia per patró des del segle XVI i feia una funció a l’altar que tenia a la Catedral durant la qual repartien flors i dolços a la senyores convidades i panets beneïts a tots els assistents.