Pere Miquel
Cal Neguit

La parada Cal Neguit és al mercat des del 1877, quan el rebesavi d’en Pere Miquel, l’actual propietari, la va comprar com a regal de noces per a la rebesàvia. El seu viatge de nuvis va ser en carro fins al mercat per muntar la parada. Té els camps a Sant Boi de Llobregat, la seva primera terra estava on ara hi ha el nou recinte de la fira, a l’Hospitalet, i la masia que hi ha al costat de l’Ikea és on va néixer la seva mare. Entre els seus productes estrella hi ha els calçots, les carxofes, les faves, les pomes, el bròquil morat, la coll d’olla i tots els tomàquets menys els raf.

Ha plogut molt des del 1877...

Sí, però des del primer moment sempre hem funcionat igual: la jove sempre es quedava a la parada i l’hereu, cap al camp. Jo sóc el primer hereu que compagina les dues coses, camp i parada. La meva família ve de Rodonyà i porta quatre generacions al Baix Llobregat, sempre fent de pagès, però jo als nou anys no sabia si voldria fer de pagès o no, i ara, al meu fill li agrada el camp o sigui que potser tenim assegurada una generació més de pagesos. És clar que les coses han canviat molt: al meu pare només el veia els caps de setmana i a la mare si venia aquí, a la parada, i amb 13-14 anys jo anava a treballar al camp i això per al meu fill és impensable.

Què és ser pagès?

A grans trets, qui viu de treballar la terra, però és molt diferent el que significa ara que quan hi havia el meu avi o el meu pare. Abans moltes coses es feien gairebé per obligació, perquè sempre s’havien fet igual, ara gairebé tots els que fem de pagès tenim estudis sobre pagesia. Abans la demanda de la societat era molt igual: per Nadal havies de tenir escaroles, col, api i raves, fa 13-14 anys havia arribat a vendre 800 escaroles en un dia. Abans la gent comprava el que hi havia i ara plantem el que ens demanen: he passat de vendre una caixa d’enciams lollo i full de roure a la setmana a vendre’n entre deu i quinze al dia. Amb això de les amanides em vaig adonar que havia de començar a plantar altres coses.

Què plantes menys i quines altres coses has introduït?

He reduït, per exemple, l’api, de 100.000 a 15.000, perquè s’ha deixat de consumir. L’escarola, el bròquil, la coliflor i la bleda, dels quals ara planto un 20 per cent del que plantava abans, o la mongeta, que costa molt de collir i no compensa. Com a productes nous l’espigall, la col kale, la bleda petita que abans no es collia i ara sí perquè a la gent no li agraden les penques i només vol fulles. També col lombarda, ruca, remolatxa, alfàbrega, albergínia blanca, bròcoli i fonoll, que fa deu anys gairebé no es plantava aquí. Tot són modes, ara una cosa agrada i ara no. La carbassa és un bon exemple d’això. Ara és molt mediàtica, des que en Karlos Arguiñano en feia cremes per la tele, però jo a casa només l’havia vist com a decoració.

El pagès planta el que ven. Podem plantar per al consum de casa el que ens agrada a nosaltres, però si no té sortida, qui planta només per a ell? Treballem amb paràmetres econòmics, no es pot fer una cosa per amor a l’art. Si has de tancar la parada, no té sentit. Tot i això, sempre hi ha inquietuds. Per exemple, es recuperen llavors antigues, com ara amb els tomàquets cor de bou, el pebroter o el montserrat. I alguns es planten perquè els demana un client concret. Jo planto dos tipus de tomàquet cherry,replicas relojes el pera i el tigre, la col kale i les nyàmeres perquè m’ho demanen uns restaurants concrets.

Tot el que tens a la parada és dels teus camps?

No tot, la majoria. A l’estiu, la proporció entre el producte meu i de fora és del 70-30 per cent i a l’hivern del 50-50. Tot i això, el que no és meu també és de proximitat, ja que amb altres pagesos del Parc Agrari del Baix Llobregat intercanviem excedents de producció, de manera que tots tinguem una mica de tot, perquè al camp tu ja saps què has de plantar, però a la parada no pots dir que no tens una cosa que et demanen.

Té sentit parlar de producte de temporada?

Sí, encara en té, el que passa és que han canviat les temporades. El canvi climàtic és una realitat i els pagesos ens hi hem adaptat. Hi ha productes, com la carxofa, que continuen sent només de temporada, però tot el que té fulla verda es pot plantar tot l’any. Una altra cosa és que després sigui rendible: si plantes espigall a l’estiu n’has de llençar la meitat perquè es torna groc.

El pagès neix o es fa?

Pot ser les dues coses. Jo vaig néixer pagès i faig de pagès, però per poder salvar el camp vaig haver de venir al mercat, a la parada, a vendre directament. Ara s’hauria de fer al revès, per salvar el negoci al mercat hauria de tornar al camp.

Com s’aprèn a fer de pagès?

Com per a moltes altres coses, s’estudia, en concret enginyeria agrònoma. El món d’avui dia és molt competitiu i es necessiten més coneixements. Els estudis hi ajuden, tot i que no són indispensables per fer de pagès. Jo, abans, vaig anar a una Escola Familiar Agrària (CFA), que ara a Catalunya ja només en queda una, està a Quintanes i és de ramaderia. Necessitem estudiar per saber perquè passen les coses: el meu pare sabia què passava i jo volia explicar perquè passava el que passava, perquè així pots influir sobre les coses. Posem un exemple: el meu pare deia no s’ha de plantar julivert en lluna plena, i jo dic no s’ha de plantar en lluna plena perquè s’espiga. Les fases de la lluna són importants, i s’han de tenir en compte a l’hora de plantar, transplantar, collir, llaurar... El que passa és que, segons la visió que té molta gent, sembla que els pagesos haguem de continuar anant amb burro, que no pugui ser que el coneixement, la tècnica i la modernitat arribin al camp. Per sort, el nostre client està educat perquè sàpiga el que compra. Acostumo a portar molts clients als meus camps, fem trobades per anar-los a veure i explicar-los les coses sobre el terreny i les acabem amb unes bones carxofes a la brasa.

Tractem bé els nostres pagesos?

La societat catalana aprecia el pagès però desconeix el món de la pagesia. Un exemple: les subvencions. El pagès depèn molt del temps i, sí, hi ha subvencions i són a fons perdut, però els diners te’ls deixen i els has de tornar. No te’ls regala ningú. Estem en una societat que sabem de tot i opinem de tot sense saber-ne prou. Caldria deixar-se guiar més pels que en saben i tenir confiança en la gent que ens parla. Si escoltes només per després criticar no anem bé. Tot i això, no vull dir que ens vegin com a ciutadans de segona, però la feina del pagès no està valorada. I la d’horta és molt esclava, has d’anar al camp cada dia. Hi hauria d’haver un programa com El Foraster per als pagesos. Igual com El Foraster ha ajudat molta gent a entendre els pobles, un programa de televisió així aniria molt bé perquè la gent ens valorés més. La gent entén les coses quan les veu.

Amb la tele tens certa experiència...

Sí, l’any passat vaig participar al programa Verd Primera, de Betevé, parlant de productes del camp i em va agradar molt l’experiència, perquè vaig haver de repassar moltes coses per a les meves intervencions, com per exemple l’endivia. El dia que em va tocar parlar-ne en aquell programa em vaig adonar de quantes coses en sabia que havia oblidat i vaig haver de recuperar. També vaig fer cinc col·laboracions a Espai Terra de TV3, amb en Tomàs Molina i la Tana Collados.

Té futur el camp?

Sí que en té i crec que és bo, amb pagesos formats, especialitzats i amb una producció feta a demanda per a la restauració i les botigues. Ara ja no es tracta d’oferir el que tens sinó de saber què volen i fer la teva producció en funció d’això. El que no s’adapti a aquesta manera de funcionar ho tindrà molt difícil per continuar.

I al client? Com el retenim?

Nosaltres fem molta pedagogia, intentem explicar tot el que podem i la clientela es queda contenta, es fidelitza perquè veu els productes d’una altra manera i es refia del que li expliquem. El més important és la confiança, n’hem de generar, encara que no ho aconsegueixes amb tothom. I jo estic molt content amb la meva clientela, tant els particulars que serveixo al mercat o a domicili, com els restauradors. Perdre un client és molt fàcil i de vegades no té una raó concreta, simplement perquè ha decidit canviar. La gent va i ve i si el client vol, tornarà. Fidelitzar clients es difícil, però tenim mecanismes que ens ajuden, com ara conèixer les rutines dels teus clients i entendre-les: si són famílies amb criatures, saps que a les 7 de la tarda les tens a casa; si són parelles joves, oblida-te’n de l’abril a l’octubre, que fa bon temps i no són mai a casa, ja tornaran a la tardor...

Les noves tecnologies també hi ajuden no?

Les xarxes socials són una nova finestra per arribar a més gent, o a aquelles persones amb qui no hi ha prou confiança per convidar-los a les visites als camps que deia abans perquè potser ho troben massa invasiu. Però no faig servir les noves tecnologies per vendre, no faig venda online, tot i que sí que rebo molta comanda per mail o whatsapp. Amb una clientela automatitzada no es pot mantenir aquesta confiança: qui té clients a través d’alguna plataforma de venda online no sap qui són, no els coneix. Et pot servir perquè ells et coneguin a tu, però en el meu cas, els meus clients ‘virtuals’ vénen per recomanació d’algun altre client.