18 Mai
Producte
Aliments per al confinament: llamàntol

Volem ajudar-vos a fer una compra fresca saludable i que s’adapti al màxim a les restriccions de moviment d’aquests dies tan complicats. Per això us proposem productes que, per la durabilitat, la versatilitat i la temporalitat, poden facilitar-vos una mica la vida, tant si sou uns cracs dels fogons com si no.
Avui us proposem el llamàntol, crustaci de 10 potes que viu en fons de roca i sorra, entre els 2 i 50 metres de profunditat, a l’Atlàntic entre Noruega i el Marroc, i també a zones de la Mediterrània i la Mar Negra. De vida nocturna, caràcter solitari i agressiu, la seva alimentació està formada per calamars, sípies i pops, a més de petits mol·luscos i peixos, que col·laboren a donar-li el seu extraordinari gust. N’hi ha de dos tipus, l’europeu i l’americà o canadenc. El primer és de color negre blavós amb taques clares, menys robust, amb les pinzes una mica més petites i una carn de més qualitat que el segon. Al mercat normalment el trobem viu, però també es pot comprar cuit i congelat.
De carn blanca, saborosa i consistent, gairebé tot s’aprofita, sobretot a la zona del tòrax, amb una textura cremosa anomenada corall. La seva closca, com la de tots els crustacis, està feta de quitina i a mesura que van creixent l’ha d’anar renovant. Ho fa formant una cutícula nova i flexible sota la closca, i quan se’n separa, acumula aigua al cos per ajudar a fer-la més gran. A mesura que la cutícula es va convertint en closca, el múscul va substituint l’aigua. Aquest procés fa que la carn dels crustacis tingui una qualitat variable: si l’animal està en creixement, té la carn densa i abundant; si està a prop de fer el canvi de closca, té menys massa muscular i si està amb la cutícula, pot tenir la mateixa quantitat d’aigua que de múscul. Aquest és el motiu que els crustacis s’hagin de consumir en temporada, que depèn de l’espècie i del lloc on viu.
A nivell nutricional, aquest marisc ric en proteïnes d’alt valor biològic, conté iode, fósfor, seleni, zinc, sodi i vitamina E, entre altres nutrients. Tot i això, el seu alt contingut de colesterol ens l’ha de fer menjar amb mesura. A l’hora de comprar-lo, triarem la femella abans que el mascle, ja que és més carnosa i té més bon gust. La manera de diferenciar mascle i femella és fixar-se en les potes: la femella en té un parell de petites i atrofiades just al principi de l’abdomen. El seu gust final dependrà de la cocció, que anirà en funció de la seva mida. Així dons, una peça de 500 g necessita 10 minuts de cocció mentre que una de 2 quilos, 25 minuts.
Quan el comprem, ens assegurarem que és viu i rebutjarem els moribunds perquè no tenen prou frescor –sabrem que es mora si quan l’alcem li cau la cua, encara que mogui les potes- i ens assegurarem que la pell sigui dura, perquè voldrà dir que ja ha crescut i que al seu cos hi ha massa muscular i no aigua.
Es pot menjar sol o formant part d’altres elaboracions com arrossos, guisats o ‘salpicons’. Si el cuinem, ho farem sempre amb la closca, ja que quedarà més saborós en evitar que s’escapin els gustos i aromes al líquid de cocció. Ho farem, a més, amb l’animal viu o just acabat de sacrificar –si us fa angúnia, poseu-lo una estona abans al congelador-, lligat, i procurant que no perdi sucs per una pota trencada o que li falta (si és el cas, segelleu el ‘forat’ amb molla de pa abans de coure’l).
Avui us proposem el llamàntol, crustaci de 10 potes que viu en fons de roca i sorra, entre els 2 i 50 metres de profunditat, a l’Atlàntic entre Noruega i el Marroc, i també a zones de la Mediterrània i la Mar Negra. De vida nocturna, caràcter solitari i agressiu, la seva alimentació està formada per calamars, sípies i pops, a més de petits mol·luscos i peixos, que col·laboren a donar-li el seu extraordinari gust. N’hi ha de dos tipus, l’europeu i l’americà o canadenc. El primer és de color negre blavós amb taques clares, menys robust, amb les pinzes una mica més petites i una carn de més qualitat que el segon. Al mercat normalment el trobem viu, però també es pot comprar cuit i congelat.
De carn blanca, saborosa i consistent, gairebé tot s’aprofita, sobretot a la zona del tòrax, amb una textura cremosa anomenada corall. La seva closca, com la de tots els crustacis, està feta de quitina i a mesura que van creixent l’ha d’anar renovant. Ho fa formant una cutícula nova i flexible sota la closca, i quan se’n separa, acumula aigua al cos per ajudar a fer-la més gran. A mesura que la cutícula es va convertint en closca, el múscul va substituint l’aigua. Aquest procés fa que la carn dels crustacis tingui una qualitat variable: si l’animal està en creixement, té la carn densa i abundant; si està a prop de fer el canvi de closca, té menys massa muscular i si està amb la cutícula, pot tenir la mateixa quantitat d’aigua que de múscul. Aquest és el motiu que els crustacis s’hagin de consumir en temporada, que depèn de l’espècie i del lloc on viu.
A nivell nutricional, aquest marisc ric en proteïnes d’alt valor biològic, conté iode, fósfor, seleni, zinc, sodi i vitamina E, entre altres nutrients. Tot i això, el seu alt contingut de colesterol ens l’ha de fer menjar amb mesura. A l’hora de comprar-lo, triarem la femella abans que el mascle, ja que és més carnosa i té més bon gust. La manera de diferenciar mascle i femella és fixar-se en les potes: la femella en té un parell de petites i atrofiades just al principi de l’abdomen. El seu gust final dependrà de la cocció, que anirà en funció de la seva mida. Així dons, una peça de 500 g necessita 10 minuts de cocció mentre que una de 2 quilos, 25 minuts.
Quan el comprem, ens assegurarem que és viu i rebutjarem els moribunds perquè no tenen prou frescor –sabrem que es mora si quan l’alcem li cau la cua, encara que mogui les potes- i ens assegurarem que la pell sigui dura, perquè voldrà dir que ja ha crescut i que al seu cos hi ha massa muscular i no aigua.
Es pot menjar sol o formant part d’altres elaboracions com arrossos, guisats o ‘salpicons’. Si el cuinem, ho farem sempre amb la closca, ja que quedarà més saborós en evitar que s’escapin els gustos i aromes al líquid de cocció. Ho farem, a més, amb l’animal viu o just acabat de sacrificar –si us fa angúnia, poseu-lo una estona abans al congelador-, lligat, i procurant que no perdi sucs per una pota trencada o que li falta (si és el cas, segelleu el ‘forat’ amb molla de pa abans de coure’l).