Carme Romero
Florista de la Rambla

Nascuda a la Barceloneta però criada a Nou Barris, es defineix com a molt salvatge i es va fer florista per casualitat, perquè no volia una feina amb horari fix. Es va estrenar treballant per a un conegut i a través d’un altre va arribar a la Rambla, a Flors Sorribas, amb 20 anys. Va començar escombrant la parada i després de 5 anys com a dependenta en els que va aprendre molt, els propietaris van plegar i li van proposar quedar-se-la.

Des de meitats dels 80 a la Rambla, n’haurà vist de tots colors...

La Rambla dels anys 80 era una festa contínua, hi vaig viure moltes experiències, però de totes la més al·lucinant va ser debutar a la gran pantalla amb Vicky, Cristina, Barcelona de Woody Allen. Em va tocar organitzar amb la productora el rodatge de les escenes a la Rambla i, a part de cedir l’espai, van demanar extres i vaig acabar sent-ne una. En tants anys anècdotes n’hi ha moltes: crec que vaig ser la primera persona a saber que Schuster fitxava pel Madrid perquè va venir a comprar flors per la seva dona acompanyat per un periodista que li estava fent una entrevista i, mentre estava a la parada li va confirmar el fitxatge. Un altre famós que venia molt i a qui considerava amic era en Gila, que cada setmana comprava una dotzena de roses per la dona i un pom de margarides per la filla. Era un senyor molt profund, molt seriós, m’agradava molt parlar amb ell. Vaig plorar molt quan vaig saber per la premsa que s’havia mort.

Què és ser florista de la Rambla?

Per mi el fil conductor de la meva vida, sempre s’ha desenvolupat al voltant de si he de ser a la Rambla o no. També és una cosa que et dóna un catxet: “Ei, que sóc de la Rambla de les Flors” (riu). Jo crec que me’l mereixo, aquest catxet. Hi he deixat molta energia en aquesta Rambla i la que em queda.

Com et fas florista?

A diferència de fa trenta anys, que s’aprenia treballant, ara la formació és fonamental, perquè ara ningú entén que tinguis una floristeria i no sàpigues el nom de les flors. A més, aprenent en una floristeria només aprens a copiar, no tota la part creativa, la que fa sortir la teva personalitat. L’ideal seria complementar l’escola amb la pràctica, perquè si només vas a escola et quedes coix. El dia a dia l’aprens a una floristeria ja que, per sort, no és només vendre pomets. I si et ve una núvia? O un restaurant? Jo vaig anar a l’Escola d’Art Floral de Catalunya i tinc el títol de Mestre florista.

Hi ha diversos graus?

Sí, oficial florista, oficial major i mestre florista. El primer té el coneixement bàsic, el segon i el tercer afegeixen inquietud, curiositat, un bagatge que és de més difícil aplicació a les Rambles. Perquè ens entenguem, un casament el pot dur a terme un oficial, mentre que les façanes que es fan a la Rambla per la festa del Roser són obra d’un mestre.

I entre florista i jardiner, hi ha diferències?

El florista es dedica a la part més estètica, el jardiner es preocupa més per la durabilitat de la planta, el disseny de jardins. Hi pot haver jardiners que no siguin floristes, però no hi pot haver floristes que no entenguin de plantes.

Les plantes també són flors?

Les flors són plantes i les plantes també són flors perquè es fan treballs tremendament decoratius amb plantes. Se'n pot fer treball floral, perquè la planta té entitat per ella mateixa, no té perquè ser un simple complement de la flor. Té sentit que les floristes coneguin les plantes, perquè hi ha un mal concepte del que és el verd: es pot fer tot un ram només amb verds i sense flors i és igual de decoratiu. I, de la mateixa manera, es pot treballar una planta amb sentit floral, decoratiu.

Tallar una flor és matar-la?

No, potser durarà més separada de la planta que amb la mateixa planta. L’ànima d’una floristeria és tant la flor tallada com la que no ho està.

Hi ha flors difícils de treballar?

Cap flor ho és. S’ha de tenir clar que el més important és el color i que, per sort, en flors no hi ha el negre. Per barrejar colors d’entrada impossibles, pots anar d’una punta a l’altra, des de l’harmonia fins a l’extrem. En el primer cas, per passar del groc al rosa, farem una gradació: groc-carbassa-vermell-rosa. En el segon, les combinarem directament. La flor et parla, encara que no sempre tens temps de parlar amb ella. Amb què combines una strelitzia? Té carbassa, groc i blau. La mateixa flor et diu quins colors li van bé. El millor arrenjament ha de ser harmoniós i normalment guanya el color per davant de la flor.

Amb quines flors treballa habitualment?

M’agraden les flors de temporada, de proximitat, que tinguin una aparença humil, com ara un pomet d’anèmones.

Quina flor té sempre a casa?

No falta mai el clavell i la lavanda, i tot i que hi ha una flor que m’agrada molt, la magnòlia, en floristeria no es treballa perquè no és comercial. En canvi, m’angoixen les flors amb una olor molt intensa, tipus lilium, que són molt bonics però m’atabalen.

Una flor per a un casament?

Depèn de l’estació en què es faci. Si és a la primavera, frèsia i ranúncula. Si és a l’estiu, lavanda i peonia i si és a la tardor, la tulipa i el violer, alhelí en castellà, que és molt romàntic.

Per a un bateig?

Una flor blanca acompanyada de molts verds,fausse montre que doni molta frescor.

Per a un enterrament?

La gent no sap enterrar els morts, no estem preparats: o ens els treiem de sobre o els coneixem i busquem alguna cosa que li agradés. M’agrada el concepte que tenen al nord d’Europa, molt més personalitzat. Aquí es va a quedar bé i la flor és una d’aquelles coses que, quan es regala, dóna pistes sobre tu a la persona a qui la regales. I no tot és qüestió de pressupost. Quan no n’hi ha, el més adient és ser detallista.

Per a un noi?

Una flor rotunda, tipus heliconia o strelitzia. En canvi, per a una noia, la més habitual és la rosa, tot i que la gent es deixa portar i escolta els teus suggeriments.

L’encàrrec més estrany que li han fet mai?

Un ram de núvia que es pogués partir en dos per poder-ne donar una part a la mare i l’altra a la sogra.

Un repte a nivell professional?

Que la Rambla torni a ser el referent de la flor a Barcelona. I a nivell personal, aconseguir-ho. Nosaltres muntem un jardí enmig de l’asfalt cada matí i voldria que la gent se n’adonés.