Utilitzem galetes pròpies i de tercers per oferir els nostres serveis i recollir dades estadístiques. Continuar navegant implica la seva acceptació. Més informació Acceptar

Actualitat

< Tornar al llistat
23 Jun
Boqueria180

La taula de Sant Joan

Si per Sant Josep els barcelonins omplien la panxa de crema i mató, per Sant Joan ho feien de coca i xocolata. Sembla, segons diu Joan Amades, que antigament les coques eren de forma rodona i tenien un forat al mig, i també que, a meitats del XIX, es feien coques de pasta de pa, completament planes i amb la forma de bé, per l’anyell que el sant sempre portava al costat. La coca que mengem ara, amb pasta adobada o pasta de pa, més cuita, ensucrada i amb pinyons, és cosa dels pastissers, que van substituir amb les seves creacions les coques fetes a casa i les van endolcir amb cireres i altres fruites confitades.

S’acompanyava amb vi dolç o aiguardent i era obligatori menjar-la fora de casa, al camp o al carrer, si no es volia tenir mala sort. D’aquesta manera, en menjar-la en comú mai abans de la mitjanit, esdevenia una festa popular, ja fos al carrer –amb coques de gran llargada, pagades per tots els veïns, que es portaven a coure a forns especials i es passejaven pels carrers per lluir-les- ja als terrats, on s’ajuntaven els habitants dels diversos pisos per menjar-se-la, ballar i fins i tot encendre petites fogueres.

Herbes, aigua i ball

Quan es va posar la primera pedra de la Boqueria, el 1840, Barcelona era una ciutat tancada per unes muralles que no s’enderrocarien fins al 1854. Això en dificultava les sortides i entrades a la nit ja que els portals es tancaven i obrien a unes hores determinades. I també complicava un dels costums més practicats per la gent del segle XIX a la nit Sant Joan: anar a collir herbes. Era el moment en què tenien mes virtuts i poders i per això molts barcelonins sortien a buscar-ne. També n’hi havia que aprofitaven l’excusa per anar a divertir-se a les fonts de Montjuïc, sobretot la font Trobada, la de Satalia i la del Gat, i els qui no arribaven a travessar els portals –que aquella nit es tancaven una hora més tard i s’obrien una hora més d’hora- s’anaven a esplaiar al voltant de la capella de Sant Joan de l’Erm, al carrer Tallers, i als descampats i hortes del Raval, cap a la plaça del Pedró, de Sant Antoni i de Sant Pau.

No només les herbes tenien poders aquesta nit, també l’aigua. Per això els barcelonins que es volien protegir de les migranyes s’anaven a remullar el cap a la font de Sant Joan, situada a l’hospital de Santa Marta, als carrers Riera de Sant Joan cantonada Avellana, avui dia desapareguts arran de la construcció de la Via Laietana. O fins a la platja, on treien aigua de mar amb petxines grosses i se la tiraven els uns als altres, de manera que com més mullats acabessin, més sort tindrien. A la mateixa Riera de Sant Joan es muntava una fira d’alfàbregues, falguera i berbena, i llaminadures, en especial coques i bunyols ensucrats. La visitaven sobretot parelles joves i els homes hi compraven herbes i dolços a les dones i elles els compraven un xiulet de vidre que feien sonar tota la nit.

L’altra gran diversió de la nit, com passa avui dia, era anar a ballar: els balls públics i les societats feien un programa de 24 balls, el doble que els dies de festa grossa, amb dues orquestres que s’anaven alternant i que s’acabava cap a les 7 del matí. Un cop urbanitzat, el passeig de Gràcia es va convertir en el lloc preferit dels afores per anar a ballar, i els barcelonins van canviar el Jardí del General i el Passeig Nou pels jardins del Tívoli, el Prado Catalán, els Camps Elisis i la Nimfa. 

Xocolata o musclos per esmorzar

Tant si havien anat a collir herbes, a divertir-se a les fonts, a mullar-se o a ballar, l’endemà al matí tots anaven, primer, missa i després a menjar xocolata i pastissos en forma de banya que es deien ‘mitges qüernes’ a la gran quantitat de xocolateries que hi havia a la ciutat. També era habitual anar a esmorzar a algun dels berenadors dels voltants, i començar el dia amb musclos, petxines, barretets, cargols i algun altre marisc, convençuts que els portaria salut i riquesa. Els més prudents menjaven truita, com ara de fonoll, per protegir-se de ser embruixats durant tot l’any.

Patró de diversos oficis, entre els quals els comerciants en general i de firaries, tonyinaires, bacallaners, arengaders, venedors de grans i de llegum cuit en particular, la festa de sant Joan era dia d’estrenar ombrel·les i inaugurar la temporada de ventalls, que la joventut més elegant lluïa tot passejant pel centre de la ciutat.