Volem ajudar-vos a fer una compra fresca saludable i que s’adapti al màxim a les restriccions de moviment d’aquests dies tan complicats. Per això us proposem productes que, per la durabilitat, la versatilitat i la temporalitat, poden facilitar-vos una mica la vida, tant si sou uns cracs dels fogons com si no.

Avui us proposem les espècies, en temps antics tan preuades com l’or i les pedres precioses, i que han estat presents a les cuines per donar gust, color i aroma als plats, conservar aliments, preparar cosmètics, fermentar begudes o aprofitar els seus beneficis medicinals. Aclarim, abans de continuar, que no és el mateix un condiment, una espècia i una herba aromàtica. En el primer cas s’hi poden incloure els d’origen mineral, com ara la sal, mentre que les espècies són exclusivament vegetals. Pel que fa a la diferència entre herbes i espècies, és més difícil d’establir, tot i que podríem dir que les herbes no tenen òrgans llenyosos i entre les espècies s’inclouen les parts dures com llavors, gemmes, escorces, arrels, brots o baies.

Utilitzades des de fa milers d’anys, en especial a Àsia i l’Orient Mitjà, la primera llei de les espècies és saber-les combinar per aconseguir plats equilibrats i gustosos. Normalment es mengen crues, en petites quantitats i s’incorporen pocs abans d’acabar la cocció o just abans de servir, i així mantenen les seves propietats i el gust original, sense eliminar el dels aliments que acompanyen.

Per complir la primera llei, ens anirà bé saber que hi ha dos grups d’espècies: les que canvien el gust dels aliments (com la canyella o la farigola), i les que animen el paladar (com el pebre o la nou moscada). També les podem dividir segons l’ús que se’n fa, de manera que tindríem les espècies de base -es fan servir de manera general en qualsevol tipus de plats, com ara el pebre i la nou moscada-, les suaus i dolces -aromatizen i donen gust a dolços, pastissos, galetes o melmelades, com ara l’anís, la vainilla, la canyella o el cardamon-, les fortes -es fan servir principalment amb carns com la mostassa, el clau o la cúrcuma-, i les de farcit, que ajuden a amanir les anteriors, com ara el gingebre.

A més del seu ús culinari, espècies i herbes aromàtiques tenen des de l’antiguitat usos medicinals per les seves propietats. Per exemple, el romaní i el pebre vermell tenen efectes analgèsics; la farigola, antisèptics; el pebre, antipirètics; el cardamon, gastroprotectors; la mostassa, antimicrobians; el comí, el pebre de cayena i el gingebre, carminatius; l’anís i el coriandre, antioxidants; la cúrcuma, antiinflamatoris, i la canyella digestius.

Des del moment que es cullen, molen o torren, les espècies comencen a perdre els aromes. Per això, és tan important que no les comprem en grans quantitats sinó només les que ens permetin un ús en períodes curts de temps i poder-les anar reposant. Tampoc és recomanable comprar la mateixa quantitat de totes les espècies, sinó més o menys en funció de si les fem servir molt o poc en la nostra cuina. Pensem que les mòltes són més delicades que les de gra sencer, per això sempre va més bé comprar les segones i moldre-les a casa, just abans de necessitar-les.

Un cop a casa, les guardarem en potets hermètics, si pot ser que no siguin de vidre, i en un lloc fresc, sec, protegit de la llum i allunyat de fonts de calor com cuines, forn, neveres o rentadores, els motors de les quals generen escalfor quan estan en funcionament.